Si totes les sessions del Màster de direcció en comunicació empresarial i institucional són tant engrescadores com la sessió inaugural, hauré d’entrar molts continguts a aquest bloc que avui enceto en motiu, precisament, de la brillant exposició que dimecres va fer Enric Casi a l’Escola de Postgrau de la UAB. Casi, director general de Mango, va obrir el màster amb una conferència que portava per títol: “El lideratge i la comunicació en la creació de la cultura empresarial de Mango”. Han passat 48h i continuo engrescada amb la seva conferència. Com que sé que potser tu també compartiràs la seva visió, reviso els apunts i reprodueixo algunes notes, d’una manera una mica aleatòria i confiant no desvirtuar molt la conferència que vaig presenciar. Deixa’m dir abans que torno a estudiar a la UAB després de 10 anys de trepitjar l’Autònoma per primer cop. Qui ho hagués dit! Aquest cop, com el primer, vaig arribar carregada d’il·lusió, però aquesta vegada amb menys pardals al cap i amb la voluntat ferma d’especialitzar-me en comunicació corporativa.
El director general de Mango ja és a la Sala de graus. Imagino, i potser m’equivoco, que Mango va prendre el nom de
la gran fruita exòtica, dolça i aromàtica. Potser es podria haver dit Papaia, qui sap, o Papaya, en espanyol, i el seu futur hagués estat diferent.
Sigui com sigui, Mango, empresa familiar tèxtil catalana, va obrir la primera botiga al passeig de Gràcia de Barcelona l’any 1984 i ha anat
creixent “de manera esportiva”. Creixem de manera esportiva quan ens posem aspiracions per superar-nos i “
després d’un error arriba l’èxit”
. Abans d’obrir Mango, l’empresa venia al carrer Trafalgar al major sense que el negoci acabés de tenir un creixement continuat, amb la qual cosa van decidir anar directe al mercat. Fruit del fracàs, doncs, neix Mango, un producte, una marca amb valors, amb un estil de vida associat, i avui ja són gairebé mil franquícies arreu del món, amb un ritme d’obertura d’un centenar de “boutiques” cada any a diferents indrets del planeta. Una frase que ha guiat aquest progrés? “
Els petits canvis no són traumàtics”. A Mango, Enric Casi treballa per projectes, amb cinc o sis projectes sobre la taula, i va tancant carpetes quan el projecte ja és una realitat.
Però la frase de l’imperi és que “
el més important són les persones”. Enric Casi parla de garantir la màxima qualitat humana, de formar un equip sòlid, flexible. “
Sense un mínim de qualitat humana no hi ha negoci, hi ha d’haver feeling”, un equip humà amb molta pluralitat, amb molts punts de vista, però amb molta qualitat humana perquè aquesta diversitat de visions no degeneri en un conflicte. Segons Casi, “una persona feliç no critica.
Les crítiques enverinen una organització, i la converteixen en un equip no guanyador.
Quan un projecte no funciona, el 80% és fruit de problemes humans de feelings, de comunicació, de falta de valors. Amb emails no avança un projecte. Amb l’email es fa de buròcrata. Hi ha buròcrates, típics en qualsevol companyia, que només fan coses per justificar-se, per quedar bé. Diuen que han dit alguna cosa per email, però no han fet res. Cal fer esmorzars, dinars, anar a passejar amb el teu company, preocupar-te per ell, el que sigui, perquè un projecte avanci. Un buròcrata, quan és intel·ligent, és pitjor. Fa veure que és imprescindible, i pot semblar-ho, perquè només fa que papers i més papers, emails i més emails, però realment no fa res, no decideix res, i com que no pren cap decisió, no s’equivoca”.
“
Actuem per mimetisme. La cultura es crea més pel que fas que pel que dius que fas. La cultura es genera per mimetisme. L’afecte provoca més afecte.
Quan el president de Mango entra a l’empresa, a Palau-Solità i Plegamans, on som 1.600 persones, saluda a un munt de gent, i triga una hora a arribar al despatx! Pregunta com va això i com allò... Quan entrem a una reunió, som 60 persones i tothom es deixa els galons a la porta, perquè tots som iguals i totes les opinions són iguals de vàlides.”
“A Mango, ningú insulta ni crida a ningú, estaria molt mal vist! Cridar mai està justificat. I si passa algun cop, cal preguntar a aquella persona si té cap problema i en parlem. Si algú no fa la seva feina bé, hem de recol·locar-lo perquè potser és que aquelles tasques el superen.”
Les tres potes que aguanten mango són fruit del sentit comú que, com es diu, és el menys comú dels sentits:
humilitat (en contraposició a arrogància), harmonia (en contraposició a conflicte) i afecte (en contraposició a indiferència).En un altre àmbit, vull recalcar que Mango controla a la perfecció el procés de producció, gràcies al treball en comú amb
Roba Neta (
http://www.robaneta.org/) i també treballa amb associacions que combaten l’anorèxia o la bulímia. Fan
fins la talla 46, però gairebé tot aquest estoc torna a l’empresa perquè el problema és el tipus de peça, una peça extremada, fashion. Per Enric Casi, no hi ha una relació directe entre el tallatge i els problemes de salut, sinó que el problema és en la falta de maduresa per conviure amb frustracions en aquest món materialista on no es pot tenir tot. “Es tracta d’un problema cultural d’inadaptació”, afirma Casi.
Enllaços interessants sobre el discurs del director general de Mango:
http://www.elmundo.es/magazine/2003/181/1047664795.htmlhttp://www.expansion.com/edicion/expansion/empresas/es/desarrollo/588597.htmlhttp://www.el-exportador.com/102004/digital/empresas_huellas.asp
"(
Acción testimonial). La comunicación ha alcanzado tal volumen y tanta prepotencia, que la noticia pesa muchísimo más que lo notificado. Las noticias son más hechos, hacen u ocurren enormemente más que los hechos mismos de los que dan cuenta. Por eso, a espaldas de la noticia que hace, se ha desarrollado, como por contrapunto, la acción que dice. La acción que sólo dice, o sólo quiere decir, la que se llama “acción testimonial”, no pocas veces cruenta, es el reverso monstruoso de la no menos monstruosa prepotencia de la noticia que hace." 
